El vam albirar dalt d’un arbre, una bona mata de pèl rogenc de braços llarguíssims movent-se amb parsimònia d’una branca a l’altra. Amb ulls embadalits, vam resseguir com el mascle orangutan baixava pel tronc, els peus s'agafaven com si fossin mans, el cos penjat com el d’un trapezista; moviments segurs, pausats, res a veure amb l’atrafegament d’altres simis. Va tocar a terra i va començar a caminar sobre les quatre extremitats a pocs metres de nosaltres. Enorme, majestuós, ...
